Typoweek – A Love Story

_______

Un arriba a prop dels 40 i es pregunta coses. Com als 30. Com als 20. Però sobretot com a la infància.

Sempre he sentit a dir que un no deixa de jugar perquè es fa gran, sinó que es fa gran perquè deixa de jugar.

Què faig fent de professor de tipografia? Per què m’agraden les lletres? Sempre m’han agradat?

I quan un es fa preguntes acostuma a trobar respostes.

De fet sempre m’han agradat les lletres. Molt. És una llarga història d’amor. Una més.

I quin interès acadèmic pot tenir això? Doncs això també m’ho pregunto.

Què fa que les lletres ens agradin tant? Què fa que a alguns fins i tot ens apassionin? Què desperta en nosaltres aquesta curiositat per la forma de la lletra?

 

 

La lletra, el caràcter (del llatí character ‘ferro de marcar el bestiar’), té una atracció especial en nosaltres des que som infants. És màgia. El fonema prenent forma, i no una única, sinó infinites. És indescriptible el plaer de veure un nen aprenent a llegir/escriure, descobrint el món ocult de les paraules. La informació oculta en traços o formes, d’estructura bàsica però de trets distintius variables.

La curiositat infantil i la consciència i capacitats pròpies de les edats primerenques permeten als nens viure amb una gran intensitat tot allò que els hi va succeïnt, tot allò que aprenen i absorbeixen del seu entorn.

Tots tenim records d’olors, sons, músiques i com no de formes, colors, gràfiques i actualment de tota mena de llenguatges audiovisuals.

Si remenem una mica en la nostra memòria, podem arribar a fer un recull de sensacions, de records especials des de la infància. I això és el que he intentat fer jo basant-me en una de les meves passions des de nen. La lletra.

Pot semblar, i fins i tot podria ser, una actitud egocentrista o “mirameliquista”. Repeteixo, a qui li podria importar la meva història, quin interès podria tenir?
Podria rebatre-ho apel·lant a que un cas local, personal, pot ser un mirall de una sensació compartida, si més no per les persones de la meva generació, i si tanquem més el vano, interessades en l’estètica i la comunicació.

Des de les il·lustracions i animacions psicotròpiques pròpies dels setanta, faig un recorregut per situacions molt més personals. La lletra del meu pare, el pantògraf del meu avi amb el que gravaba caràcters dins d’anells o medalles, el rètol de l’òptica del meu altre avi, l’optotip (de opto- i -tip, el cartell amb lletres o signes a diverses mides que es fa servir per a examinar l’agudesa visual), el foròpter (l’instrument utilitzat per avaluar les lents en cada ull). El logotip de la meva escola d’EGB, la signatura de la nena que em tenia el cor robat, les plantilles de lletres. La numeració digital de set segments a calculadores i rellotges. El taulell del Seat 600, el velocímetre del Citroën GS, la ema de Montesa.

Aquelles primeres pel·lícules, on recordo més els crèdits (potser per repetició) que no pas l’argument. Superman, aquella essa, aquella ‘S’! I aquells super-efectes visuals. El tempo d’Alien.

Gràfica en els packs de joguines com Tente. La ‘e’ de Serpentin’e’. I la de Freixenet’e’. Els tambors de Colon. Els bitllets de 100, 500, 1.000 pessetes.

Una altra de les meves grans passions, la música, també reflexada en aquelles tipografies de les cobertes dels LPs del meu pare, que mirava i remirava, mentre escoltava el disc sencer. Aquelles cadenes musicals formades per un seguit d’aparells plens de manetes i botons de comandament. Les cintes de cassette verges i la customització casolana de les cobertes, simulant les tipografies dels LPs.

I la primera explosió televisiva amb les seves imatges identificatives i caratules de programes o cortinetes. TVE, TVE2, TV3, A3, etc… L’Un, Dos, Tres… “V”!

Paral·lelament la introducció dels videojocs, i el píxel com a llenguatge expressiu amb exemples tan fantàstics com els Space Invaders. Tòpic si, però fantàstic.

I ens anem fent grans i els ordinadors personals van envaïnt les nostres llars físicament, però i encara més important o sorprenent, el nostre imaginari visual. Els sistemes operatius, les interfícies. Windows, Macintosh, Paintbrush, Coreldraw, Freehand, Macromedia, Office, Adobe. I ens allunya cada vegada més de les nostres generacions anteriors.

I comença una etapa introductoria a la professió, el meu pas per l’escola on un llistat de noms de professors, dissenyadors i conceptes em fan adonar de la importància de la forma de la lletra, del tipus, en la comunicació visual. Van apareixent com una escudella barrejada i formant una sopa que m’impregna de coneixements que en algun moment o d’altre podria utilitzar. Susan Kane i la seva simplificació d’icones per Apple, la Montse Coma professora de tipografia que malahuradament ja no està entre nosaltres, en Keith Adams que em presenta a la cal·ligrafia, l’Oriol Miró que fa que m’enamori d’ella, en Jesús Morentín i el seu amor incondicional per la impressió clàssica de tipus mòbils i per en H.N.Werkman, la Pepa Estrada professora de tipografia de qui vaig aprendre què era el diseny suïs i qui en Joseph Müller Brockmann, el Constructivisme per part d’en José Baltanás.

No puc dir si per sort o per desgràcia, però la meva contemporaneïtat ha estat molt marcada pel disseny postmodern de personatges o moviments com David Carson, Emigre, Fuse, Neville Brody, Vaughan Oliver i el potser no tant tipogràfic Stefan Sagmeister.

L’atzar, la sort, el destí o potser la voluntat, també m’ha fet conèixer i fins i tot compartir espai i vivències amb una altra llista de dissenyadors i professors fantàstics que comparteixen aquesta mateixa passió, el mestre inherentment enfadat Eduard Claver, la culturalment incombustible Carina Garrido, en David Torrents amb la seva explosió de geometries cromàtiques, en Joan Josep Bertran amb la seva passió pels matíssos dels petits detalls i els seus acabats (i la seva modestia), la Mariona Garcia amb el seu amor incondicional cap a l’espècie humana i els seus llibres i com no l’Andreu. El Dr.Balius vull dir.

No saps com i de cop et trobes rodejat d’una patologia que et fa valorar, em refereixo a posar en valor, qualsevol caràcter tipogràfic que et trobes al davant. Lletres als polígons industrials, rètols de comerços, anuncis de carrer, gràfiques obsoletes, pantalles de tot tipus, cartells del supermercat…

Més enllà d’una moda, més enllà del ‘hipsterisme’ tipogràfic actual, hi ha qui com jo gaudeix de les lletres. I des de petit. I tal i com les gaudeix, les pateix. Com puc ser l’únic que vegi aquella essa al revés. Digueu-me que puc relaxar-me amb un 8 cap per baix o una ‘A’ invertida horitzontalment.

És greu Dr.Balius?

_______

Please Share!

     

Please Share!